Páginas

lunes, 17 de agosto de 2015

D´ aixadetes i lligones

Les mans d´un llaurador es distingeixen fàcilment davant unes altres: adobades pel sol i amb la pell ensangonada pel fred extrem; l´amor amb quin es refereix a la seua horta també. És seua perquè part d´eixa terra ha sigut remoguda per les seues mans, acariciada hores després de ploure, enfangada, per veure si hi havia saó.
Les mans d´un llaurador també tenen valor, una entrega especial i devoció. Crec que no saben, no s´imagen fent altra cosa.
Eixes mans sí que estan fetes d´una "pasta especial".

El meu llaurador porta més de mig segle a les seues esquenes, cinc hèrnies discals i dolors.
És un treball dur i desagraït, incomprés moltes vegades per la gent del seu entorn, però l´amor que sent per la terra i la il·lusió que el feu començar poden amb tot això. 
 La collita no la ven, la regala. La ven ràpid per por que quinze dies més tard baixe, encara més, el seu preu. Sacrifici regalat. Dolorós.

La vida d´un llaurador són les vint-i-quatre hores que té el dia. El camp no te en compte que siga diumenge, dia de reis o nit de Nadal. Sempre hi ha feina. O si et poses a regar a les deu de la nit (perquè és l´única hora que pots, el moment just que passa l´aigua pel teu camp) i arribes a casa a les dues o tres de la matinada... O estar dinant a les huit de la vesprada. Per això, és d´estranyar la vesprada o el matí que està a casa. Cenyint-te sempre a les hores de llum: en hivern a les set de la vesprada ja és fosc i en hivern pots treballar fins a les deu.

"Un llaurador no pot agafar-se una setmana de vacances, perquè les collites cal cuidar-les: regar-les, sulfatar-les... Si et descuides, es moren i ho perds tot" Perds la possibilitat de traure benefici d´eixa plantació i perds tot el temps i diners invertits en llavors, verins...
En el fons somriu perquè fa el que li agrada, no canviaria l' aixada ni per tot l'or del món
Ell mateix ho diu: l´horta no té futur però ho diu i no vol pensar-ho, el seu amor propi es veuria malferit si, en un futur, els seus ulls veuen construcció on abans hi havia camp o les seues terres, on tantes i tantes hores ha dedicat esforç i tantes gotes de suor han arreplegat perquè als seus fills no ens faltara de res, abandonades.

Sempre he sentit una profunda admiració pels llauradors, en observar des de primera línia com es llançaven melons d´Alger com si foren balons de platja: un es posava a la vora del camp i li llançava el meló a un segon que estava al remolc del tractor, per carregar-los tots i dur-los al magatzem. O com capçaven un migdia d´estiu: amb barret per no cremar-se, sense camisa i les gotes de suor corrent-se per la cara i tu, amb calor, cansada només de mirar-los, te´n anaves a la furgoneta; perquè ells fins que no acabaren no podien anar a dinar i deixar la feina empastrà. Ningú els obligava, no tenien caps, no eren terres arrendades.

No sé com seran els altres enamorats de la seua horta i collites o si ho faran per voler o per obligació, però el concepte que jo tinc és aquest.

Ara se´n ha anat a baixar el torn per bloquejar l´aigua de la séquia, al seu tram, on te'l camp, per poder regar. En unes hores s´ hi haurà omplit la séquia i la terra podrà beure.

Amb el respecte més gran i profunda admiració.

Signat: La filla d´un llaurador


El Mural ràdio: L´horta és futur
Papá, quiero ser agricultor